Potser aquest vaivé
aquest sentir-me llarga
tant llarga
-poder tocar el cel amb la punta dels dits i cremar-me els talons amb el foc infernal-
aquest joc del diví
em manté els ulls en la fosca
-hi tinc una bena?-
i m'impedeix apropar la balança.
Sentir el punt mig-mortal allò del "això no m'agrada però no passa res
perquè sé que si em giro tocaré coses molt boniques"
Potser aquests símbols que duc escrits
-a contrallum el cos n'és ple-
havien de ser descoberts
a l'últim capítol.
Potser havien de ser l'última frase.
La reflexió final.
L'aprenentatge de l'últim minut de vida.
O potser no valen res.
Hi ha moments
en què totes les dones que he estat
em criden a dins.
La bufada d'avui, diu així:
Acomiadar-te d'un lloc on no has estimat ningú, inclou el dolor de tot el que no ha estat i l'enyorança de tot el que s'esdevindrà darrere teu.
Iehuda Amikhai
miércoles, 21 de marzo de 2012
Pols
Ens desgastàvem l’un a l’altre
sabent-nos finits,
coneixent-nos les brases.
La putrefacció dels residus de l’altre
ens omplia les entranyes.
Mentrestant,
les nostres ànimes
- que ja sabien molt bé de què anava allò-
amants infinites
feien l’amor damunt els nostres cossos.
Com més residus creàvem
més s’estimaven,
com més por teníem
-de la màscara de l’altre-
més s’apropaven,
encuriosides.
Llavors, encara no ho sabíem.
Però volíem ser pols.
Però volíem ser pols.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)